Resulta sorprenent…

publicat a: Articles, General | 0
Facebooktwittergoogle_plus

Resulta sorprenent, si més no curiós, com darrerament cada vegada més famílies volen pels seus fills una educació alternativa a la que considerem tradicional.

A Catalunya trobem llas d’infants, escoles i instituts de secundària que fan les coses d’una altra manera amb els grups de criança, el treball per projectes, les activitats complementàries o tenint en compte la innovació educativa. El perfil pedagògic d’aquests centres pot ser molt variat: Montessori, Waldorf o qualsevol altra; sembla ser que la llei ho permet, per tant, bo és poder tenir on escollir [1]

Avui en dia gairebé tothom ha sentit parlar de la Xarxa d’Instituts Innovadors o de l’Escola Nova 21. Cada vegada aquests centres tenen més demanda. Els nous camins que s’ofereixen són la resposta a una societat que està instal·lada en un canvi constant. Bona part de l’alumnat ja no s’hi troba bé dins les aules “convencionals”. Ni volen, ni saben estar ja fora del dinamisme diari dins l’era de les comunicacions i de la informació, on tot és canviant i passa ràpid. Desitgen un altre tipus d’ensenyança.

Molts mestres i professors fa anys que s’han anat formant per tal de portar a les aules una docència més innovadora. El treball per projectes és un dels camins que es poden escollir. Des d’Espurn@ creiem que és un bon camí. No tot és blanc i negre. Els canvis generen dubtes. Sí, dels dubtes i dels errors s’aprèn…però fins a quin punt ens podem permetre aquests errors quan estem formant persones?

El currículum i la programació d’aula ens marquen uns pautes i, encara que la programació pugui ser “viva/canviant”, ens obliguen a no desviar-nos gaire. Podem deixar sense donar alguns dels continguts? El treball per projectes ens treu temps d’acabar la programació? Hi ha continguts que només es poden treballar de manera sistemàtica? On queda la part memorística, ja no és necessària? Cal correcció contínua cap a les feines dels nostres alumnes? Els dubtes són tants! Quan un comença a posar en pràctica els projectes dubta si deixarà de banda part de les unitats didàctiques marcades pels llibres de text (si és el cas que es facin servir…però aquest és un altre tema). Potser és un risc posar als teus alumnes a treballar per parelles o petits grups, on queda el treball individual? Podem complementar projectes de diferent mena per equilibrar-ho o veure quin és el més adequat, aquell que sigui més complet.

Pensar, crear, proposar, organitzar un projecte porta molta feina, molt de temps i cal esforç i coratge per tirar-ho endavant. Definir un projecte trobo que és una feina colossal. Els docents poden parlar de projectes que incloguin diferents àrees (parlo d’àrees per no dir matèries o assignatures). Es tracta de barrejar les assignatures establertes amb habilitat i amb ajuda de les noves tecnologies? Als docents els hi fa certa por el com i quan posar en marxa la docència innovadora. La disrupció que es pateix actualment a moltes de les nostres aules tiren enrere moltes possibles bones pràctiques, quan podrien ser precisament les que aportessin part de solució a aquests tipus de problemàtica.

Motivació. La motivació crec, sincerament, que és la clau. Quantes vegades hem sentit allò de què aprenem el que volem aprendre, allò que ens interessa. El docent ha d’estirar el fil, ha d’intentar trobar la manera de provocar aquest interès, motivar l’alumne atenent la diversitat. Ens calen espais de reflexió comú i, potser, un nombre més gran de mestres i professors valents per tal que siguin encara una mica més visibles els canvis. Haurem d’esforçar-nos una mica més. Els nostres alumnes s’ho mereixen. Siguem egoistes 😉 són el nostre futur.

[1] http://ludus.org.es/ca

María José Lasala

@mjlb

Deixa un comentari