Quin és ara el paper dels docents?

publicat a: Articles | 0
Facebooktwittergoogle_plus


L’altre dia, escrivia unes ratlles sobre la necessitat d’un canvi metodològic a les aules, i rumiant-hi, em va venir al cap una altra pregunta:
Quin és ara el paper dels docents?

Aquesta pregunta, ens volta pel cap a tots els que ens hem pujat o volem pujar al carro del treball per projectes. Tant és així, que provoca que hàgim d’anar a prendre un ibuprofèn, perquè no té pas una resposta fàcil, al contrari, fa que ens plantegem un munt de preguntes més: Ja no seguim el currículum? Treballem sense programació? Hem de dir adéu a les assignatures? Grr!!!

Jo sóc del parer que de preguntes ens en podem fer moltes, però de fet, hi ha una resposta que és prou senzilla i que ens pot servir, com a mínim, com a punt de partida: els conceptes no són fragmentats, les coses es relacionen entre sí de manera natural. I és que… tots els camins porten a Roma!

Penso que en el treball per projectes, més que mai, els continguts i el paper del
docent són fonamentals. Hem de saber què volem treballar, i el com és el que haurem d’anar concretant. Cal propiciar experiències d’aprenentatge, estimular l’alum
nat a fer hipòtesis, a raonar, a resoldre conflictes, a expressar la seva opinió… i sobretot cal mantenir viu el desig d’aprendre!

Per tant, és evident que el paper del docent canvia i ens convertim en… En què ens convertim??? Guies? Orientadors? Acompanyants? Dinamitzadors? Referents? Models? Observadors?

L’altre dia, en un debat amb mestres i professors que treballen per projectes, vam estar molta estona discutint quin era el terme més adient. I és que potser hauríem de començar per definir què vol dir cada una d’aquestes etiquetes. Perquè ens agradi més o ens agradi menys, vivim en un món on tenim el costum d’etiquetar-ho tot. Si consultem el diccionari, aviat ens adonem que, amb matisos, estem donant voltes a la mateixa idea. Així que no cal que ens barallem per quina és la paraula més adient, el que és important, al meu parer, és que ens posem d’acord en què signifiquen per a nosaltres totes aquestes paraules, perquè això ens porta directament a la feina que hem de fer (i la que no hem de fer dins l’aula).

En el debat que us comentava, hi havia paraules que semblaven fins i tot malsonants, o poc apropiades, i és que ara tothom té la pell molt fina, i s’ha de vigilar molt què es diu. Paraules com expert, líder o autoritat sembla que han caigut en desgràcia, i que no es poden ni esmentar en un grup de treball per projectes. S’han convertit en el Voldemort [1] d’aquest grup de docents! I companys, no ens equivoquem, els docents en el moment en què entrem a l’aula som, vulguem o no, el líder de la classe (a qui acudeixen els alumnes quan necessiten res? quan tenen dubtes? quan es fan mal?) el que hem de pensar bé és què fem amb aquest lideratge i què vol dir i què no. Nosaltres som l’autoritat, i ho som perquè és un paper en el que ens col·loquen els nostres alumnes quan ens respecten, i això no té res a veure amb l’autoritarisme.

Crec que, principalment, el nostre paper a l’aula hauria de ser el de provocadors. Després d’un debat de més d’una hora, resulta que provocadors és el terme que ens va semblar més adient. Perquè l’entenem com a incitadors, perquè volem transmetre la nostra passió, perquè volem motivar els nostres alumnes, perquè volem ser el seu suport durant el seu procés d’aprenentatge, i hem de saber anar regulant la nostra intervenció perquè hagi de ser cada cop menor, fins que siguin capaços d’actuar sols, i segurs!

Així que ara ja no cal que ens passem les hores impartint classe, podem ser a l’aula analitzant la feina dels nostres alumnes, revisant-la per si cal fer alguna modificació. És a dir, ja no som nosaltres el centre dels aprenentatges, cedim aquesta posició al nostre alumnat, i passem a plantejar reptes, acompanyar, observar i avaluar. Perquè no hem d’oblidar que la nostra única missió hauria de ser aconseguir que tots els nostres alumnes aprenguin, parlant, conversant, llegint, experimentant…

El que hem d’aconseguir nosaltres, com a bons docents, és que l’alumnat es faci bones preguntes que els permetin arribar als continguts per adquirir els coneixements que els seran imprescindibles per al dia de demà.

Així doncs, serà imprescindible que siguem flexibles. No podem estar lligats a un currículum, a una programació, o a unes assignatures. Treballarem igualment els continguts, però ho farem d’una manera molt diferent, provocant en els nostres alumnes la necessitat d’obtenir-los. Podem dir, amb paraules de poeta, que ara a l’aula: “tot està per fer i tot és possible” [2].

Però… Sempre fem el mateix paper? O el canviem a l’hora de tutoria, a l’hora del pati, en els aspectes organitzatius de l’aula… Potser de vegades tenim rols diferents, cal veure que siguin coherents, però això ja seria tot un altre tema.

 

PD: Perdoneu les referències literàries d’avui, perquè a les aules, les matèries potser ja no tenen sentit, però jo sóc filòloga i fins ara he fet de professora de Llengua i literatura catalana, se’n diu deformació professional, d’això?

 

@esthersancho


[1] Nom de l’antagonista de Harry Potter (protagonista de la saga Harry Potter de K. J. Rowling) que inspirava tanta por que els personatges del llibre no gosaven ni dir el seu nom en veu alta.

[2] Miquel Martí i Pol, dins L’àmbit de tots els àmbits, Barcelona, Ed. 62, 1996.

Deixa un comentari